dijous, 7 de juny del 2012

Gravat en buit: calcografia (punta seca i aiguafort)

A la darrera entrada vam parlar sobre els sistemes d'impressió o reproducció, i vam establir-ne una classificació: gravats en relleu, en buit i en pla. El dia passat vam centrar-nos en el gravat en relleu, i més concretament en la xilografia i la linoleografia. 

Gravats de John Tenniel pel llibre original d'Alicia en el País de les Meravelles de Lewis Carroll
Aquesta entrada la dedicarem al segon grup de la classificació: el gravat en buit. El gravat en buit es fa sobre una planxa de metall, per la qual cosa parlarem de calcografia

La principal diferència que té la calcografia amb els sistemes de reproducció tractats a l'entrada anterior és que la imatge està incidida sobre la matriu i la reserva dels blancs és la superfície de la mateixa planxa. De fet, la tinta penetra en els solcs excavats i és la que passa la imatge al paper. 

A més, la calcografia possibilita crear games de grisos, cosa impensable amb la xilografia. En calcografia, la profunditat del buit sobre el metall determina la intensitat del color, ja que, a més profunditat, més quantitat de tinta es reté, i per tant més negre serà l'efecte sobre el paper. 

En els inicis d'aquesta tècnica s'utilitzava només el burí per fer els solcs sobre el metall, i el procediment rebé el nom de talla dolça. Amb el temps s'ha reinventat aquesta tècnica per oferir moltes més possibilitats. 

Com el seu nom indica, la calcografia utilitza com a primera matèria el metall, que pot ser coure, zenc, ferro... El que més s'utilitza i es considera ideal per a aquesta tècnica és el coure per les propietats que presenta, com la duresa, la resistència, la homogeneïtat... 

Els procediments calcogràfics són tres:
  1. Directe: gravat fet directament per l'artista (gravat al burí, a la punta seca)
  2. Indirecte: gravat que s'aconsegueix amb l'ajuda de l'àcid (aiguafort, vernís tou, aiguatinta, al sucre, mezzotinta...)
  3. Per addició: gravar que s'aconsegueix afegint altres materials
Tècnica de gravat calcogràfic indirecte coneguda com mezzotinta o manera negra
Tècnica de gravat que combina el procediment del vernís tou amb el sucre
El colós, Francisco de Goya y Lucientes (gravat amb el procediment d'aiguatinta)
Al taller de tècniques hem tingut l'oportunitat de realitzar un gravat directe i un d'indirecte. 

Gravat directe
Per al gravat directe hem fet servir el procediment de la punta seca. Rep aquest nom en honor a l'instrument que fa servir, i és el procés més simple de tots. La punta és una barra d'acer molt dur i esmolada cònicament des de l'extrem inferior i muntada sobre un mànec llarg generalment de fusta, que solca en sec una superfície dura. 

Adam i Eva, Alberto Durero
St. Eustace, Alberto Durero
Es fa servir com un llapis. Quan la punta esmolada incideix en el metall deixa a tots dos costats unes rebaves que no es tallen i deixen un efecte velat sobre l'estampació. Tot i que són un tret característic d'aquest tipus de gravat tenen un inconvenient: amb el tiratge desapareixen les rebaves i en conseqüència es desgasta la imatge.

En aquesta tècnica es fan servir diverses puntes com el tocadiscs, i també el brunyidor hi juga un paper important, ja que s'utilitza per atenuar i rebaixar, com una mena de goma d'esborrar. Canviant l'angle de l'eina es pot aconseguir més o menys rebava, i amb una major pressió més profunditat obtindrem. 

Abans de començar al treball s'han de bisellar la planxa per facilitar l'entrada d'aquesta pel cilindre del tòrcul i evitar que els cantells del metall tallin el paper i els feltres.


Després només s'ha de realitzar el dibuix amb la punta, com si es tractés de llapis sobre paper.


Gravat indirecte
Dins del procediment calcogràfic d'incisió indirecta existeixen moltes tècniques: aiguafort, vernís tou, aiguatinta, al sucre, àcid directe i tècniques mixtes. Com que al taller no disposavem de suficient temps per probar-les totes vam haver d'escollir-ne una. 

Los desastres de la Guerra nº39: "Grande hazaña! Con muertos!"; Francisco de Goya y Lucientes
En el meu cas vaig escollir com a procediment l'aiguafort. Aquesta tècnica consisteix a estendre regularment sobre una planxa de metall un vernís protector, i amb una punta dibuixar les formes de la imatge descobrint la planxa. Seguidament se sotmet la planxa a un bany d'àcid per cremar els trets descoberts i endinsar-los per tal que més tard acullin la tinta per a la impressió. 


En primer lloc s'ha de desgreixar la planxa, és a dir, aplicar-hi blanc d'Espanya i amoníac, i en alguns casos també brunyir-la amb un drap primer i després amb un paper molt fi. 

Aiguafort per a la revista Nos de Julio Prieto Nespereira
A continuació s'aplica la capa de vernís. Normalment aquest té una base de cera, resina que li dóna duresa i resistència, i betum de Judea, que li dóna un to fosc que ajuda a distingir el traç. És important que el vernís no s'esquarteri ni salti en traçar línies juntes. A més, ha de ser fi i suau, i impermeable a l'àcid. 

Una vegada preparada la planxa ja es poden començar a traçar les formes amb la punta. Aquesta no ha de ser esmolada, sinó roma, ja que en cas contrari es clavaria i no podríem dibuixar amb llibertat. Si es prou arrodonida permet prémer bastant sense aixecar barbes. 



Un cop acabat el dibuix, la planxa ja pot submergir-se en el bany d'àcid. El temps del bany depen de molts factors, com la profunditat del traç que es desitja, el grau de mordent o concentració que tingui l'àcid o la sal emprada, la temperatura ambient, etc. 


Si la planxa és de coure el mordent més adequat és l'àcid holandès, que és una solució a base d'àcid clorhídric, clorur de potassa i aigua. Tot i que es tracta d'un mordent lent és excel·lent per aconseguir textures fines. 

Un cop el mordent ha tingut el seu efecte sobre la planxa aquesta es retira del bany i s'hi neteja el vernís amb aiguarràs. 


Ara la planxa ja estarà llesta per a la impressió, que farem a l'última sessió de l'assignatura de Tècniques. 



diumenge, 27 de maig del 2012

Gravat en relleu: xilografia i linoleografia

A la darrera sessió vam tractar els sistemes d'impressió o reproducció. Aquests tenen per objectiu produir un motllo multiplicable, és a dir, que doni lloc a molts objectes iguals. El procés és molt simple: l'artista crea una matriu, és a dir, fa un gravat; després l'impressor en fa còpies, mitjançant un objecte mecànic com la premsa. 

De classificacions n'hi ha moltes, però generalment es classifiquen segons el traç de la matriu (ja sigui en profunditat o en superfície):
  1. Gravat en relleu: xilografia i linoleografia
  2. Gravat en buit: calcografia (mezzotinta, punta seca, burí, aiguafort, aiguatinta, vernís tou...)
  3. Gravat en pla: litografia i serigrafia
Bo i això, també s'utilitza molt una classificació basada en el material de les matrius sobre les que es grava:
  1. Xilografia: sobre fusta
  2. Calcografia: sobre coure
  3. Litografia: sobre pedra
  4. Serigrafia: sobre seda
En qualsevol cas, dedicaré aquesta entrada al primer apartat d'ambdues classificacions, la xilografia, i més concretament, a la linoleografia, que és la protagonista de la pràctica que vam realitzar al taller. 

La xilografia
La xilografia és una tècnica de gravat en relleu sobre una matriu de fusta o variants, que va ser la base de la impremta. Sobre el tac de fusta (especialment de boix o d'arbres fruiters) es marca el dibuix, i amb l'ajut de gúbies o burins es buiden els blancs, deixant les parts que hauran de ser impreses.



Els contorns de les formes són delimitats i contundents; no hi ha mitges tintes i el color és opac. La fusta ha de ser compacta, homogènia, dura i seca, sense fils, nusos ni esquerdes. A més, el tac ha de tenir un gruix uniforme per tal d'aconseguir una estampació regular. 

La xilografia es subdibideix en dos grups, en funció de com s'ha tallat:

- El primer sistema que es fa emprar és el tall a la fibra (o a fil), molt propi del segle XIV. Segueix la direcció natural vertical de les fibres del tronc de l'arbre. S'utilitzen burins, ganivets, enformadors...
- Segles més tard, concretament als voltants del segle XVIII, el sistema més emprat serà a contrafibra (o a contrafil o testa). El tac es talla transversalment a la direcció de les fibres del tronc, i aquestes queden perpendiculars al pla de la superfície a gravar.

Amb aquestes tècniques s'obtenen résultats tant différents que fins i tot es pot parlar de fusta tallada en el primer cas i fusta gravada en el segon.


Pel que fa a l'estampació, consisteix a entintar mitjjançant un corró la superfície del tac tallat (amb tinta grassa o bé aquosa). A sobre s'hi posa el full de paper prèviament humit i es pressiona, o bé manualment o bé amb una premsa. Finalment, només cal aixecar l'estampa i s'obté la imatge invertida respecte la matriu.


Sobre l'estampació en color n'hi ha diversos mètodes, començant pel sistema manual, passant per matrius sobreposades i sense oblidar el mètode Münch, del tipus puzzle

Avui en dia també es grava amb materials sintètics com el conglomerat, els contraplacats i el linòleum, que ha desenvolupat una tènica amb caràcter propi: el linoleogravat.

Per tancar amb el tema de la xilografia consulteu el següent video, on es mostra clarament el procés del gravat xilogràfic.
http://www.youtube.com/watch?v=xz5bZGnPVWQ&feature=related

La linoleografia
De fet, la linoleografia no és res més que un sistema més modern derivat de la xilografia. Només es diferencia de la primera per la textura, més simple, llisa i opaca.

El linòleum és un material impermeable, tou i resistent, fet de pols de suro barrejat amb oli de lli, gomes i resines sobre un emmarcat de jut. Es començà fabricant com a revestiment i aillant de paviments.

Els primers artistes que es van interessar per les possibilitats que oferia aquest material van ser Kandinsky i Matisse.

Nu amb braçalet, Henri Matisse, 1940 (Linoleografia)
Parsiphaé, Retrat d'un brau dret, Henri Matisse,  1937 (Linoleografia)

Cap al 1939, Picasso també s'interessà per la linoleografia, fins al punt que elevà a la categoria de procediment gràfic a aquesta tècnica, i la desenvolupà tècnicament més que cap altre. La seva major aportació fou el mètode de la planxa perduda.

Picasso provà diferents mètodes per a obtenir varis colors d'una sola matriu. Finalment, al 1958, va fer Jove segons Cranach el Jove, amb una interpretació a sis colors del quadre pintat per Lucas Cranach al 1564.

Jove segons Cranach el Jove, Pablo Picasso, 1958 (Linoleografia colorejada amb el mètode de la planxa perduda)

El sistema de la planxa perduda consisteix a gravar en primer lloc les formes que corresponen al primer color i fer-ne l'entintat del mateix; en segon lloc, es continua amb el treball a la matriu donant forma al que correspondrà al segon color i estampant aquest sobre el primer. L'operació es repeteix tantes vegades com colors es volen utilitzar. Al final del procés, a la matriu només queda la part de linòleum corresponent al darrer color, cosa que explica el perquè del nom "La planxa perduda".

Retrat de dona, Pablo Picasso, 1962 (Linoleografia colorejada)

Natura morta, Pablo Picasso, 1962 (Linoleografia colorejada)

Un altre invent de Picasso són les "Proves esbandides". Es tracta d'una fusió del clàssic sistema de la linoleografia amb la xilografia japonesa. Es tracta d'una acció directa sobre l'estampa, imprimint tinta blanca sobre paper blanc. A continuació, es tapa tot amb el pinzell amb una aiguada de tinta xina, i per últim s'esbandeix l'estampa amb aigua. Així s'aconsegueix que aparegui el dibuix amb un degoteig de suaus tonalitats que envolten les imatges.

Després de conèixer totes les tècniques, les eines i el procés, al taller vam realitzar el nostre primer gravat en relleu seguint la tècnica del linoleogravat. En primer lloc escollim un model i el dibuixen sobre el linòleum.


Mitjançant diferents burins es va repassant el dibuix.


Tal i com es veu a la imatge, amb el burí podem incidir més o menys profundament en la matriu. Si no s'aprofundeix suficient amb el burí a l'hora d'entintar és possible que el dibuix no es vegi prou bé.


Un cop acabat el dibuix passem a entinar amb un corró, procurant cobrir bé la superfície de manera regular.


Per acabar, s'humiteja el paper que aplicarem a sobre de la matriu i es passa per la premsa o tòrcul.


Després només hem de retirar la matriu i ja tenim la nostra estampa. En el meu cas en vaig fer dues, ja que com es pot veure a la primera l'entintat no va ser suficient, no vaig aplicar prou tinta. En el segon intent el resultat és millor, perquè l'entintat és més uniforme.



diumenge, 13 de maig del 2012

Procediments decoratius en ceràmica

A la sessió pràctica d'avui hem rebut la visita de Carme Riu de Martín, professora de ceràmica a l'Escola d'Arts i Oficis de la ciutat de Barcelona. 

L'argila
La terra més apta per treballar en ceràmica és l'argila, ja que ha de ser plàstica (capacitat de prendre i guardar la forma que se li doni) i porosa (perquè s'assequi fàcilment). Bo i això, l'argila d'aquestes característiques queda bastant fora del nostre abast, per la qual cosa o bé la rentem i purifiquem, o bé la comprem ja rentada i hidratada, aprofitant que avui dia es comercialitza llesta per poder emprar-se en l'àmbit artístic i artesanal. 

Les terres plàstiques estan fetes d'argila que prové de la descomposició de diferents roques, i poden barrejar-se amb aigua i altres elements com quars, òxid de ferro, feldspats... 

Les argiles poden classificar-se segons el punt de fusió, i poden ser de tres classes:
- Argiles pures (o caolíniques), característiques perquè són poc plàstiques i vitrifiquen a una temperatura molt alta. Un exemple és la porcellana. 
- Argiles refractàries (o terres de foc), que resisteixen altes temperatures i generalment són més emprades en escultura que no pas en ceràmica.
- Argiles sedimentàries (o de baixa temperatura), que són les menys pures, les més plàstiques, amb grans quantitats d'impureses, amb més aigua i amb més matèria orgànica. En són exemples el gres, l'argila blanca, l'argila vermella o l'argila negra.

Existeix una segona classificació, en funció dels materials afegits que modifiquen les seves propietats: 
- Refractaris o materials que augmenten el seu punt de fusió, com la sorra i la xamota. Donen un aspecte més granulós i la fan més adhesiva, disminuint-ne l'encongiment. Són aptes per enganxar-hi terres en la decoració, com les engalbes.
- Fundents o materials que disminueixen el seu punt de fusió, com el talc, el fedepat i els òxids de ferro.
- Colorants, com l'òxid de ferro (vermell), diòxid de manganès (marró fosc) o terra d'Alcanyís (blanc). Són aptes per fer engalbes o per tenyir l'argila. 

Per treballar amb el fang podem fer servir diferents procediments:

  • Tècnica de la bola: és tan senzilla com la que fan servir els nens petits amb la plastilina. Consisteix en agafar el fang, fer-ne una bola i introduir-ne el dit polze al mig. A partir d'aquí es va donant forma amb els dits formant parets més o menys gruixudes. S'ha de tenir en compte que el calor de les mans, única eina amb la què treballem en aquesta tècnica, podria provocar esquerdes en la peça. Així doncs, per solventar aquest problema anirem humitejant el fang amb aigua aplicada directament amb les mans o un drap moll.

  • Tècnica dels "xurros": aquesta tècnica és també molt simple. Es fan "xurros" cilíndrics d'argila i s'enrotllen sobre una superfície plana, com si féssim un cargol com el dels nens petits. A sobre d'aquesta base s'aniran afegint nous "rotllos"de manera vertical, fins a aconseguir l'alçada desitjada que es voldrà que tingui la peça. Després amb les mans i una mica d'aigua s'uneixen tots els "xurros" i amb l'ajuda d'un estic o espàtula de modelar se'n fan els detalls.

  • Tècnica de les planxes o plaques: s'agafa una porció d'argila a la que s'aplica pressió per mitjà d'un corró, o bé fent servir regles d'igual gruix. 

  • Tècnica del torn: el torn de terrissaire és una màquina molt simple utilitzada per donar forma arrodonida a la terrissa i ceràmica. El seu principi de funcionament es basa en un volant d'inèrcia. Antigament el torn es movia gràcies al moviment de peus del terrissaire, però en l'actualitat es fan servir torns accionats per electricitat amb un dispositiu que permet ajustar la velocitat del gir.

El color i la decoració de la terra
Les decoracions poden fer-se sobre el fang tendre, sobre el fang sec o sobre el fang cuit. En funció de l'estat del fang hi ha diferents possibilitats de decoracions, com es plasma al quadre-resum que veiem a continuació, on apareixen alguns dels procediments decoratius més comuns.


Sobre el fang tendre podem aplicar:
- L'engalba, què és una barbotina aplicada a la peça tendre o en estat del cuir (no seca del tot). Un cop aplicada es deixa assecar i un cop seca s'enforna. Bàsicament, el procés consisteix en aplicar terra sobre terra. Si es vol un resultat brillant únicament hem de brunyir o patinar la superfície un cop cuita, o bé aplicar un esmalt.

Un bon exemple són les figures vermelles de ceràmica grega,
que un cop cuites es brunyien amb oxidiana
Exemple de ceràmica grega, en aquest cas de figures negres

- La decoració d'aresta, que consisteix en fer dibuixos impresos amb motllos. 

 

Sobre el fang sec podem utilitzar procediments com:
- Sobre coberta o majòlica, que consisteix a aplicar primer l'esmalt i al damunt i sense coure aplicar-hi els colorants. S'ha de tenir en compte que la coloració d'alguns tons varia durant la cocció.

Mostra de ceràmica segons el procés de sobre coberta

- Sota coberta, que segueix el procediment contrari a l'anterior: s'aplica el colorant i a sobre el vernís. Si es vol evitar que els colors es corrin seria bo fer-ne dues cuites. 

Plat decorat amb la tècnica de pigments sota coberta

- L'esgrafiat, que consisteix en donar una capa d'engalba i un cop seca (no cuita), es rasca per tal de treure el to de sota. 

 

Per últim, veurem alguns tipus de decoracions que es poden aplicar a sobre del fang cuit:
- La corda seca, procediment amb què es fa el dibuix amb un procediment gras (com l'oli), que farà de reserva de manera que els colorants no s'ajuntarran. Els colorants s'apliquen barrejats amb una base transparent de manera que només serà necessària una cuita. 

Ceràmica decorada amb el procediment de la corda seca

- Les decoracions impreses són calcomanioes aptes per al forn, i es posen durant la segona cuita. 

Diferents mostres de decoracions impreses

- Els socarrats, que consisteixen en aplicar una capa de calç sobre terra, i es pinta amb pigments i aigua com si fós un fresc. 


- Els reflexes metàl·lics i estanyats consisteixen en donar una capa daurada realitzada amb sals d'estany i coure, que s'apliquen a damunt de les peces ja esmaltades. Les variacions tonals depenen de les proporcions i de la barreja.



Per acabar adjunto l'enllaç d'un video de la fàbrica de ceràmica "Teulera Can Benito" Campos de Mallorca, on es pot veure el treball que realitzen amb la ceràmica i alguns dels procediments per decorar-la.
http://www.youtube.com/watch?v=SuZ5FS0Vjoc

Els procediments més habituals per aplicar el dibuix són:
- Les trepes o plantilles de metall, fusta, cartró... que serveixen per repetir un motiu fàcilment.

Per entendre millor el procediment de la trepa per pintar sobre ceràmica us aconsello que consulteu el següent enllaç, ja que al video es veu perfectament el procés a seguir.
http://www.youtube.com/watch?v=xE3IdthcwOo

L'estergit, que consisteix a copiar un dibuix o un gravat amb un paper transparent puntejat. Amb les mans s'exten pols de carbó damunt del full de manera que quedin les marques negres a la superfície de la peça.




Al taller de tècniques hem tingut oportunitat de posar en pràctica la decoració d'una rajola de ceràmica. Necessitarem una rajola de ceràmica, pinzells i pigments, aigua, un dibuix de les mateixes dimensions que la rajola i una punta.

En primer lloc, situarem el dibuix a sobre de la superfície de la rajola, i sense moure'l, repassarem el contorn del dibuix amb una punta, de manera que es marqui el dibuix. És bo no apretar gaire, per tal de no endur-se la capa d'engalba que cobreix la ceràmica.

Un cop tot el dibuix ha quedat marcat a la rajola, ja podem pintar. 

Prepararem els pigments a sobre d'un plat de plàstic. Hem de tenir molt en compte que no es poder fer mescles, a diferència de totes les tècniques pictòriques que havíem vist fins ara. Els colors han de ser el més nets possibles. 



Hem de treballar de manera molt líquida, perquè sinó no correrà el pinzell. El més adequat és treballar per capes, una a sobre de l'altre. Bo i això, les capes han de ser molt primes, perquè la rajola es cou i només s'hi adhereix a sobre allò que hi està en contacte, de manera que si hi ha moltes capes a sobre a l'hora d'aplicar el vernís ens enduríem el color. 




Un cop pintada tota la rajola es fica al forn, on tindrà lloc la primera cocció. 


Després d'aquesta primera cocció donarem la capa de vernís a la rajola. El vernís pot aplicar-se amb compressor, o bé amb pinzell, com farem nosaltres al taller.




A continuació torna a ficar-se la rajola al forn, on tindrà lloc la segona cocció. 


Després de la segona cocció, aquest és el resultat final.